Com ja sabem molt bé, tots els aspectes de les nostres vides s'han vist condicionats d'alguna manera per l'arribada de laCOVID-19 i tot el que ha provocat, i l'educació no podia ser cap excepció. A Espanya, l'educació està ben arrelada a un model tradicional presencial, anant milions d'alumnes al seu centre educatiu diàriament i per tant, suspendre la docència presencial va ser una de les primeres grans decisions que va prendre el Govern per tal de prevenir la propagació del virus. Hui en dia sabem que la majoria d'estudiants hauran d'acabar el curs de manera telemàtica, menys els alumnes menors de sis anys, que a la fase 2 podran tornar a l'escola, encara que a aquestes edats l'educació no és obligatòria, però es justifica aquesta mesura per tal que siga un poc més possible la conciliació familiar.

 

Amb aquesta situació, podríem dir, que s'han evidenciat certes qüestions de desigualtat socioeconòmica i que el confinament ha pronunciat encara més, com és el cas de l'escletxa digital, els espais en els quals convivim o les diferents dificultats per poder seguir l'avaluació contínua com poden ser haver de treballar, càrregues de cures o patir cap patologia, és a dir, qualsevol situació intrafamiliar que encara que habitualment ja afecta qualsevol alumne, en aquesta situació d'Estat d'Alarma, encara ho fa més. I és que, encara que les diferents institucions s'han fet càrrec de la situació de la majoria d'alumnes que no comptaven amb les TIC necessàries per a seguir el curs i els li les han facilitat, no és el mateix comptar amb les últimes tecnologies que tindre accés a un ordinador vell i poder-se connectar a una wifi que falla de tant en tant. D'igual manera, normalment en aquestes dates veiem totes les biblioteques plenes d'estudiants, i això podríem  suposar que és perquè busquen l'espai idoni per a estudiar, amb el qual segurament molts d'ells no hi compten a casa. El mateix ocorre amb la resta de situacions personals que poden afectar el curs acadèmic, que no per això no estructurals, des del Ministeri, així com els governs de les comunitats autònomes s'indica que s'hi parle amb el professorat i aquest és qui déu facilitar el curs i donar diverses opcions, però això no es dóna sempre i, a més, quines garanties tenim l'alumnat quan reivindiquem el que es consideren recomanacions? D'aquesta manera el capital econòmic i cultural de les famílies és el més rellevant per poder seguir favorablement el curs, i amb l'Estat de Benestar, sent l'educació un dels seus pilars fonamentals, es suposa que es busca que aquest capital familiar no determine el futur de l'individu.

 

Si ens centrem una mica més, cal assenyalar que l'educació obligatòria, així com la FP i el batxillerat,  depén del Ministeri d'Educació, així com de les competències que té cada govern de les comunitats autònomes,  en els que s'ha acordat que el tercer trimestre compte tan sols per poder pujar nota i que al curs vinent s'adaptarà el currículum per tal de repassar i explicar allò que aquest curs no s'ha pogut, així com que no es tindran tan sols en compte el nombre de suspensos a l'hora de decidir si un alumne repeteix o que l'EBAU s'ha modificat en part aquest any. Per altra part, ens trobem amb les universitats, aquestes són molt més independents, i encara que existeix un Ministeri d'Universitats, el seu paper en la situació actual no resulta massa rellevant, ja que cada universitat pràcticament pot seguir els seus propis criteris pel que fa als exàmens: poden ser en algun cas presencials, això ho determinarà el Ministeri de Sanitat, o que els estudiants puguen anar a pel seu material als pisos d'estudiants ho determinarà el Ministeri d'Interior. I és en aquest últim nivell de l'educació en el que s'està observant més descontent i diferents organitzacions de tot l'Estat estan fent saber,  per les xarxes majoritàriament, que no s'escolta a  l'estudiantat i no es té en compte la seua situació real.

 

Resulta obvi que no estàvem preparats per a l'arribada de la COVID-19, gairebé a cap nivell. L'educació s'ha hagut d'adaptar a contracorrent per tal d'acabar el curs de forma telemàtica, així com molts treballs també s'han adaptat  per poder seguir treballant des de casa, i no sabem massa bé fins quan es prolongarà, de fet, ja han eixit notícies sobre com podria ser el curs vinent, i es planteja l'opció de què les classes continuen sent telemàtiques o semipresencials per fer les pràctiques. Més enllà del que resulte necessari per tal de frenar la pandèmia, crec que seria un bon moment per plantejar-nos com volem que siga l'educació, i per a això cal repensar també quin tipus de societat volem, ja que personalment pense que a la llarga, aprofitant que ara s'està treballant amb les tecnologies i adaptant moltes activitats a elles, es plantejarà com a opció que seguisca sent així.

 

És indubtable que les TIC han revolucionat la manera de viure: faciliten la nostra connexió a tot el món, així com el fet d'estar informats (i també desinformats); però encara que en certs aspectes pot semblar que ens ajuda i ens facilita la vida, la decisió de fins a quin punt ens afecta és humana i podem ser crítics. Per exemple, tindre l'opció del teletreball pot semblar molt útil uns dies, però que aquesta siga la norma no contempla l'espai ni la situació intrafamiliar, així com tampoc es contempla el fet de perdre gran part de la nostra sociabilitat diària, a més que està comprovat que treballant mitjançant les TIC els horaris tendeixen a ser més flexibles, sense poder desconnectar mai de la feina i havent d'estar sempre localitzable, encara que això no es contemple a cap contracte de treball ni es plantegen tantes hores. Resulta ser una ferramenta més del capitalisme. I també deuríem pensar quin seria l'efecte en la societat, si no treballem ni pràcticament ens coneixem els uns als altres, es potenciaria, encara més, l'individualisme i la competitivitat; tot això comportant ritmes de vida que no són sans ni per a nosaltres ni per al planeta.

 

El perill que la docència online es torne la norma resideix precisament en eliminar el debat i la reflexió crítica que s'obté de la presencialitat. Si parlem amb estudiants sobre com viuen l'eduació en primera persona, resulta prou habitual que ens parlen del fet d'estudiar per a un examen i una vegada fet, oblidar-se'n completament del que havien memoritzat i ficar-se a estudiar per a un altre; i si preguntem sobretot a universitaris, que és el nivell en el qual ja estaven més implementades les tecnologies abans de la COVID-19, molts són els que es queixarien de professorat que es dedica a llegir o pujar a l'aula virtual power points i ja està. Implementar la docència virtual com a norma, molt probablement accentuaria aquests fets que ja s'hi donen.

 

Per això, abans que siga tard, deuríem plantejar-nos com volem que siga l'educació. Volem que la universitat siga com un simple procés burocràtic en el qual després de passar uns anys memoritzant i bossant a exàmens pugues obtenir un títol per a eixir quan abans al mercat? Ens han ensenyat a ser productius, i en l'educació també ho tenim implantat, quan abans passem una assignatura millor, i quan abans obtinguem el títol millor, i si podem mentrestant examinar-nos per obtenir títols d'idiomes encara que no els hi parlem massa, millor, aprendre no es veu com a prioritat. Inclòs a la universitat de forma presencial, on queda l'espai per a debatre?  Quin és el marge que sol donar el professorat perquè l'alumnat aporte i puga centrar-se en el que li pot ser de més interés?

 

Crec que no som pocs els que podríem estar d'acord en el fet que l'educació hauria de ser d'altra manera, sense arribar a pensar  igual; però encara que molts estudiants estan descontents amb les mesures preses, no s'ha observat cap mobilització que puga revertir la situació. Inclòs pensant que deuria ser d'altra manera, tenim present el no perdre eixa possible productivitat, és a dir, encara que la flexibilitat que demanen ens pot semblar excessiva, s'ha assumit. De fet, a Espanya no s'ha plantejat en cap moment ficar un aprovat general, com és el cas d'Itàlia o bé, cancel·lar el curs, que podria ser no tan il·lògic, ja que si estem vivint una emergència mundial, quina és la necessitat de què els estudiants tinguen certes càrregues, que en molts casos poden resultar complicades de seguir? Bé, sí que hi ha certa necessitat de seguir el curs si parlem de les famílies que necessiten com més aviat possible aquests sous que els pot portar una titulació, però pot ser això, també és perquè cal replantejar les ajudes socials i més concretament les d'estudis.

 

Crec que una bona conclusió podria ser recordar-nos a totes que el pensament crític ens pertany, i si volem fer-nos escoltar, ens hem d'organitzar, perquè el canvi de les institucions i el seu funcionament si que és possible d'alguna manera. Aleshores repensem-ne, què volem com a societat?